- Així que com a repte, i després de la decepció de la història tant mal explicada,vaig pensar que el grup era capaç d'aportar alguna cosa més a aquest món fantàstic i tant misteriós com és el de las sirenes.
Un deixo un relat curt de Kafka com a lectura.
Que tingueu bona escriptura.
Comentaris
-Ja la veig! - va dir el vell il·lusionat des de dalt del penya-segat.
Encorbat i amb una petita galleda a la mà, es va dirigir cap a ella. Va baixar tranquil·lament pel reguitzell de corbes del camí que el portava a la platja. En tots aquest anys l’havia estat observant des del precipici, de vegades amb sort i d’altres sense, sense cap més remei que esperar de nou que fos un altre dia, una altre setmana o un altre mes. Era molt difícil de veure i les oportunitats ben escasses, mentre el vell faroner baixava, recordava els instants que havia tingut la gran sort de descobrir-la. Des d’allí dalt, poques opcions tenia, mirar i remirar la costa, tantes vegades com fes falta, resseguint cada pam de roca que pogués observar. Per sort, encara podia dir que tenia bona vista, tots aquest anys pendent del llum del far, en solitud, no l’havien malmès tant com ell es pensava: una vida tranquil·la, unes quantes obligacions que ja se sabia del seu pare i una soledat que no qüestionava perquè formava part de l’existència que ell havia après, sentit i viscut sense preocupar-se massa.
Quan va ser abaix, arran de mar, i en mig de les roques, va fer com si res, es va apropar tant com va poder al llindar de l’esquitxada però segur d’on trepitjava, la mar estava tranquil·la, de moment, i el cel irradiava serenor i quietud. El vent s’havia allunyat a la matinada. I les roques, que feia estona que estaven calentes, sense cap onada que les acarones el suficient per refrescar-les, havien perdut la seva brillantor, mig resseques. En aquell instant, va deixar la galleda a terra i es va ajupir, fent veure que buscava crancs, de tant en tant, rascava la roca per treure un petit mol·lusc i el deixava a la galleda, fent-la crepitar momentàniament trencant aquell silenci i aquella pau.
- No cal que t'amaguis, t’he vist com et movies des del rocam de dalt. - va dir el vell d’esquena a les roques del mar, mirant l’horitzó i esperant una resposta que no va arribar.
Van passar uns minuts i el vell va seguir la seva tàctica, una conversa que s’havia après perquè s’havia estat preparant per aquella ocasió. Cada frase, cada moviment que pogués fer, mai brusc i sempre atent, l’havia preparat a consciencia. L’oportunitat era única i potser no es repetiria mai més a la seva vida.
-T’he vist altres vegades, molt poques, però quan ho he aconseguit, m’he alegrat de veure’t.
La roca va emetre un petit soroll, com si es desenganxes una lapa, però el vell no es va girar, tenia un somriure tant gran que no li cabia a l’ànima, el discurs funcionava.
-Ja sé que no t’està permès parlar amb els humans però el meu pare en va comentar que no era una raó suficient perquè no succeís.
Aquest cop no es va sentir res i a la poca estona va afegir:
-Bé, segons el que li havia dit el seu anterior successor, el meu pare em va comentar que ell no en va poder veure mai cap i abans de deixar-me, em va insistir per si jo tenia més sort, que provés de comunicar-me, que no deixés d’observar la costa, que algun dia, potser, podria descobrir-ne alguna.
De la roca es va sentir un esbufec, o va ser un cop de vent. El vell no ho podia saber ja que el seu cor s’accelerava. Estava orgullós de la seva fita, estava feliç per complir el desig del seu pare però s’havia de tranquil·litzar, havia de ser capaç de controlar-se i no girar-se. Va rumiar i això ho havia pensat moltíssimes vegades que potser era millor demanar permís per donar-se la volta, que seria un fracàs si per sorpresa es giravoltés només per veure-la un instant, havia d’aconseguir que la confiança fos el llaç d’aquella comunicació, d’aquell diàleg que el vell, d’esquenes, estava tenint suposadament amb una sirena.
Va esperar uns minuts llargs i finalment, sense rebre cap estimul, cap resposta, va decidir seguir parlant, tenia tot un guió per deixar anar.
-Doncs, ja em veus, vell i apunt de fer els noranta...
Es va sentir una rialla, un petit xiscle que al faroner el va posar en alerta, tenia el cos a flor de pell i no era pas que passes fred, senzillament, estava convençut que darrera seu hi havia una bestiola observant-lo.
Va haver un silenci incòmode, però el vell va saber reaccionar, només havia de seguir l'estratagema que tenia après des de tants anys.
-Això que et deia, que en tinc quasi be noranta, i estava pensant quin desig voldria pel meu aniversari. Els faroners fem aquestes coses saps?, ens passem tot el dia pensant que ens podem regalar el dia del nostre aniversari, és una distracció però alhora un repte, i no és fàcil, com ja saps, a l’illa ben poca cosa diferent si pot trobar, però n’hi ha, i tant que n’hi ha. Tu per exemple, és un exemplar que mai havia vist de tant aprop, bé ara tampoc, però era el desig que buscava, trobar-me’n una de ben aprop.
Va esperar uns segons i va seguir amb el seu discurs, confiant amb el seu text après.
-Així que per això he baixat, no volia destorbar-te però des del cim, quan t’he vist, he pensat de sobte en que el meu desig es feia realitat i he pensat que maco que és aquest món que les coses que penses, poden realitzar-se.
La roca va repetir aquell soroll com si es desempallegués alguna cosa, aquest cop, més seguit i més fort. Segurament la Sirena s’havia separat de la roca.
-Però clar, - va seguir dient el vell – jo vaig demanar veure’n una d’aprop i estic aquí d’esquena, mirant l’horitzó, parlant al vent com si el desig s’hagués fet realitat, però no és ben bé així i em desanimo, jo penso que si no et fa res, podria posar-me de costat, o seure almenys a la roca que tinc a la meva esquerra.
-Seu on vulguis, el mar és de tots – va parlar la Sirena.
El vell va quedar mut, de fet, va ser ell que va deixar passar força estona abans que tornessin a parlar, i tremolós, va buscar amb la mà la roca per arrepenjar-se a poc a poc, mentre cobrava l’enteniment i la certesa de que realment havia sentit parlar a una sirena. Va acabar de seure, de costat, i va pensar que de reüll encara podria observar-la, aquest detall també l’havia assajat moltes vegades.
-I què doncs, ja no dius res?, tant que parlaves fa una estona i ara mut. A mi, no em molesta el silenci, de fet, no l’he sentit mai però entenc que és l'absència de qualsevol so però jo sento constantment els motor dels vaixells, l’aire i els sons dels fons marí.
-Ah si? - va dir sorprès el vell faroner, estava desbordat per la situació, de reüll no parava d’observar-la.
- Si, per això em trobes a la teva costa, aquí descanso una mica dels sons i sobretot dels sorolls. Exceptuant es clar, la teva galleda.
El vell va somriure però estava astorat, observava amb exagerada atenció cada centímetre de la sirena. La pell, arrugada i fosca, estava col·lapsada de petites closques, de musclos, de cargols, de lapes, d’escopinyes i algues. El seu cos se semblava més a un peix gros que a una persona, no tenia braços ni pits però si unes aletes llargues com la de les foques que li servien per aguantar-se a la roca, la cua això si, platejada feia més d’un metre i brillava com les tonyines de la mar. Els cabells eren un desastre, en tenia pocs i semblaven els pels dels óssos marins, la cara vella i amb cicatrius. No era una sirena jove però tampoc se sabria dir quan anys tenia.
-Ja sé que m’observes però podries dir-me alguna cosa. He fet realitat el teu desig?.
-I tant!, - va dir sobresaltat el vell – ara ja no seguia cap text après.
-I necessites saber alguna cosa?, vols preguntar-me res?
-Sí, creus que podré tornar-te a veure?
-Veure’m?, potser si però parlar, no ho crec, ja ho has dit, ho tenim prohibit.
- Ah que hi ha més com tu?
-No, no perdona, bé sí, però poques, som bastant solitàries saps? I potser en veig alguna cada... uns quants anys, ja no em quedem gaires.
-Què fascinant! - va dir el vell, havia perdut el guió de la seva trobada.
-Però escolta, ja no tornaré per aquí, no és segur per a mi, buscaré una altre illa per descansar.
-No, no perdona!, va dir el vell, jo no vindré pas a molestar-te, voldria això si, tornar-te a veure, parlar una estona com ara, no sé, conèixe’t millor. Ser amics.
La sirena se’l va mirar incrèdula,va respirar fons i li va dir:
-Jo sóc més vella que tu i la meva experiència em diu que la meitat del que dius son mentides i l’altre meitat cabòries de pescador. Tot el que tu em puguis explicar, jo ja ho sé d’abans, d’altres homes com tu, altres indrets, d’altres fars. Tot el que jo et pugui explicar només farà créixer la teva ansietat per conèixer-me més i més. I no puc permetrem aquest tipus de conversa. Només et demano, ja que jo he complert el teu desig, és que marxis, que pugis al far, i així tu compliràs el meu.
El vell no va reaccionar de cop, volia rebatre-li, però li va dir amb tanta determinació que va acabar per aixecar-se de la roca i va marxar lentament.
-Si és el teu desig, - va dir llastimosament, faré el que em demanes.
Abans d’agafar la pujada es va girar però a la roca ja no hi havia cap sirena i va saber que no n’hi hauria mai més. Potser aquest era el gran secret de les sirenes, que no poden estar mai en un mateix lloc gaire temps. I amb aquest pensament , el faroner va anar pujant lentament el camí de tornada.
Sentí mi alma abandonada,
Sentí mi dolor por amor,
Templado con frialdad,
Concebido por una mujer,
Cuyo nombre mi razón
Decidió dar por olvido
Extraviando hasta la cordura
Mi llanto de amarguras
Con lágrimas secas sin razón
Dieron lugar
A mi interminable caminar
Con cruces de pensamientos
Macabros en mi interior
Justo en esa disyuntiva
Sentado en ese acantilado
Perdido de mí mismo
Encontrándome casi al borde
De la locura
Hace ya mucho tiempo
No sé cuantas
Vacías ,inhóspitas y sin razón
De vidas coexistidas
Carentes de sentido
Pareciome vislumbrarEl reflejo de una sombra
De femenina figura
Salvando mi existencia
Con su canto dulce e insinuante
Me hizo naufragar de mis escollos
Era mi sirena
Revivió de nuevo en mi
Las ansias por vivir
Pues el pasado aletea por siempre
En la marea con la suave brisa
Revuélvanse ambiciosos elementos
Tras resistir mil intentos
Como ave fénix
Resurjo de mis cenizas
Tengo la convicción de que no existes
Y sin embargo escucho tu susurro
En mis entrañas con mi vanidad
Con mi desolación,
Mi vida va pasando
Mi vida se marchita
Con tu eterna sensualidad
Yaces a mi lado
En esta negra noche juntos en la misma orilla
Con la luna reflejada
Formando un mágico espejo
Entre olas que brillan
Me salvaste con tu canto
Que no hiere mis heridas
Que ya no sangran,
Limpiaste mi alma dolorida
Volviendo a nacer ese mismo día.
De no haber sido porque esa noche la luna estaba más llena de luz que nunca, no la hubiese visto.
El velero no era muy grande y por eso si alguien se asomaba por la borda, la superficie del agua casi le podría mojar la nariz de tan cerquita que quedaba. Y eso fue lo que pasó, la luna llena, el agua tan limpia y cristalina y el mar sumido en una calma tan serena como la calma de un lago, por la banda de estribor la vi.
El ser más hermoso que había visto jamás. Su cabello era de un dorado tan intenso que aun estando bajo el agua reflejaba casi hasta cegarme la luz de aquella luna. Sus ojos, tan grandes como algunas leyendas suelen relatar, eran de un verde profundo como si las verdes algas los hubiesen teñido desde siempre.
Por un instante tuve el impulso de saltar a su lado, pero no lo hice porque pensé que me faltaría el aliento, que no podría respirar. Entonces le grité con todas mis fuerzas: “¿Quién eres? ¿Cómo te llamas?”, como si mi voz pudiera atravesar el agua y llegar a sus oídos. No me oyó.
De pronto desapareció, quizás se había asustado al verme tan cerca. ¿O no me había llegado a ver? Algo me empujó entonces a buscarla por la banda de babor y desde allí volví a verla. Esta vez descubrí su cuerpo hasta su cintura. Delgada. Esbelta. Su torso era perfecto, sensual como la figura de la diosa Tetis, esposa de Poseidón. Su plácida sonrisa sin duda la habría esculpido el más grande de los escultores en la más grande de sus obras. Sus brazos se movían con la dulce cadencia de los sargazos cuando los mece la corriente. Ya mi corazón palpitaba con un ritmo trepidante, como queriendo salir de mi pecho sin importarle mi vida, preso de la excitación anhelante que da el amor a primera vista.
Inmóvil, paralizado por la visión de ese ser tan diferente y tan extrañamente deseado no reparé en que el mar comenzaba a despertar de su letargo. Pequeñas olas empezaron a crecer con el primer viento de la noche. Entonces las velas se desplegaron lentamente, lentamente el viento las fue llenando de energía y lentamente el velero retomó su singladura hacia puerto.
- ¡Espera, no te vayas aún!- le grité otra vez. Y otra vez no me oyó.
Lentamente ella se perdió en el horizonte, como lentamente el llanto llenó mi corazón.
Nadie me creyó cuando les conté lo ocurrido esa noche.
Todos, mi familia y mis amigos, entre risas burlonas pero dolorosas me dijeron: “¡Entérate pescáo, nunca un sireno se puede enamorar de una mortal!”.
Tuvo que reaprender muchas cosas, sobre todo, a levantarse después de que la vida la zarandeara de tal manera que se dio cuenta que no tenía el control de nada, ni siquiera, de su propio control.
Lo único que sabía con certeza era que quería seguir nadando, no se conformaba sólo con caminar, correr, subir, bajar gracias a las prótesis; también quería recuperar la sensación de libertad que le proporcionaba nadar en la inmesidad del mar. Y ahora, más que nunca, aquella necesidad se le antojaba, además, un reto. Así que contactó con una empresa especializada en efectos especiales cinematográficos y gastó casi todo el dinero de la indemnización del accidente en una cola de sirena con estructura de poliuretano, cubierta por una capa de neopreno y revestida en licra, sobre la cuál se imprimieron digitalmente escamas de color verde-plateado en 3D.
Le apodaron "Sirena" el primer día que se presentó al campeonato de natación de su ciudad natal enfundada en la llamativa cola que habían confeccionado exclusivamente para ella.
Al verla un niño desde la grada, le gritó espontáneo: "Ánimo Sirena" y, justo en ese momento, entendió que sólo la mirada de quién no tiene prejuicios puede ver algo asombroso en la diferencia.
Lanzó un beso alado al niño antes de zambullirse de cabeza en el agua y nadó contoneando su bella cola como una auténtica ninfa marina.
Les barques de vela son a port i els vells armelladers, rics en llestesa saben que avui també serà un dia de recollir nanses buides i s’estimen més passar l’estona jugant al set i mig sota la fresca de l´ombra del Casino tot fent cafès amb rom i carquinyolis.
Només la il·lusió i la força de la Joventut d´en Telm l´han esperonat a sortir amb el llagut.
Garotes, guiules, sardines i serles gaudeixen de la placidesa de la calma blanca.
En Telm surt del port remant cap a la punta de s´Oliguera. Quan hi arriba, ferma l´ancora, com sempre, bé que avui no caldria, s´ajusta la faixa, beu del canti, tira els hams i espera. El sol amb prou feines avança, l´ham no és mou i en Telm s’endormisca.
De sobte sent un frec a la barca, es desvetlla, guaita amb atenció i veu una sirena sobre la roca de ponent, molt i molt bonica, de cabells llargs i foscos com el fons marí, uns ulls que el miren fixament de color del cel i uns llavis tan vermells com els coralls. La veu girar cua i enfonsar-se al mar. Ell no hi creia abans en aquestes coses que conten els vells però els tres propers dies no es mou de S´Oliguera i els tres dies la sirena l´acompanya en silenci.
El quart dia bufa vent del nord, el Casino es buida, els hams es mouen i les nanses s’omplen però la sirena no ha torna, en Telm però l’espera, i el cinquè, i el sisè i el setè dia. Ben enamoriscat demana al padrí que va a cal metge a Girona que li porti llibres que parlin de les sirenes i en demana també al farmacèutic que portarà el fill al seminari a Barcelona. I al forner camí de Roses. Al poble en fan mofa, però a ell tan li fa. Llegeix i llegeix i espera i espera sentir el crit de la seva sirena. El que no sap es que la Tuva ha nascut sense veu i neda pels mars errabunda i condemnada a la solitud. Passen els dies, les setmanes i els mesos i en Telm segueix cercant-la i esperant sentir un crit de que el porti cap a la seva estimada. Construeix una casa a la part oest del cap, sobre les roques, on la mar quasi toca la porta. Allà on no se sent més que el soroll de les onades. Quan no és a la barca és a casa fitant l´aigua. El que ell tampo sap es que cada tarda i cada nit, estrellada o fosca, ventosa o calma, la Tuva, embadalida i amagada darrera l’espigó l´observa mercès a la llum de carburo cosir les xarxes o feinejar dins la casa.
I passaren uns anys i molt anys en Telm te ja els cabells i la barba del color de l’escuma, els palmells de la mà aspres com l´espart i el cap tocat per la tramuntana i la Tuva els cabells llargs i foscos com el fons marí, els ulls color del cel i uns llavis vermells com els coralls i no ha deixat ni una sola nit de guaitar el seu estimat.
Una nit clara i xafogosa d´estiu en Telm mor mentre dormia, diuen les contalles que a Cap de Quers es va sentir un bram fort com un tro sortir de les aigües.
Aquest conte s´ha acabat i si no és mentida és veritat.
NOTA: A la platja del Ros de Cadaqués (Cap de Quers) hi ha una casa sobre les roques amb el sobrenom en lletres de ferro forjat de “La Sirena”.