Passa al contingut principal

1ª CONSIGNA - ATRAPAT EN EL TEMPS




En aquesta consigna us proposo que escrivim sobre el que significa viure sentint-se atrapat en el temps. Però atrapat en el temps en el sentit que esperem que passin coses que no arriben i esperem i esperem. En realitat, es tracta de bucles de pensament on, en certa manera, ens enganxem i no aconseguim sortir de la zona de confort que ens generen no fer cap canvi, ni cap actuació.Totes les possibilitats son possibles però no triem ninguna, gaudim mentalment de totes i on arribaríem però cap es fa realitat. La consigna és el propòsit de trobar una solució allò que no veiem possible canviar. ¿Què ens proposeu amb els vostres textes, el protagonista sabrà sortir-se'n de l'atzucac?


Comentaris

Marcal Mora ha dit…
CAP04 - EL CRISTALL DE PORPRA
En Pol estava decidit a trobar el cristall de porpra que citaven en el còmic però començava a dubtar de la recerca i sobretot si allò el portaria el que ell realment volia, desfer el malefici d’estar atrapat en aquell indret. Recordava haver trobat el dissipador el dia que va arribar per primer cop al Castell de Foix i recordava també l’estat d’exaltació i felicitat que sentia en poder gaudir d’unes vacances merescudes. Portava força temps estalviant per poder viatjar a França i veure uns quants castells Càtars però ni de lluny s’hagués imaginat que, al recollir aquell artefacte amb aspecte de bolígraf, s’aturaria el temps. Ja havia passat per la recerca de trobar la persona que havia deixat la màquina a terra a l’abast de qualsevol i també, de la necessitat d’escanyar-la amb les seves pròpies mans. Ho havia deixat córrer i les ganes d’estrangular a algú maquiavèl·lic se li va anant disminuint per la desesperació, el desconcert absolut i la manca de resultats. Ja estava cansat d’atacs de pànic i tenia els nervis esgotats de tanta fúria que havia arribat a acumular.
Tenint el dissipador tenia una oportunitat, una ironia si després de provar-lo esbrinaves que podies tenir tantes oportunitats com vegades premessis el botó, però la veritat era que fins llavors no havia estat capaç d’avançar en la seva cerca. Per tant, i encara que fos amb una base tant poc sòlida com la d’haver tret una pista d’una il·lustració, estava decidit a seguir endavant, a trobar aquell cristall que enlairant-lo al sol a l’hora blava de l’albada, podia retrocedir uns minuts en el temps per arreglar la historia que es torçava. El còmic estava bé, així que en Pol faria el mateix, buscaria el tros de cristall i endarreriria el temps per esbrinar alguna cosa sobre el dissipador o almenys saber qui havia deixat a terra aquell arma tant perillosa. Les golfes d’una de les torres del castell no era precisament on ell hagués començat a buscar però la màquina del temps, l’havia portat a aquella habitació i allà, enmig de 4 caixes de fusta amuntegades i uns quants mobles embolcallats, va començar a remenar i desempaquetar.
A les poques hores va començar a maleir cada objecte que agafava, cada moble acaronat en tots els seus costats, cada refotuda caixa desestimada. Frustrat es va deixar caure enmig de les caixes enfonsat per la falta de resultats. Allà no hi havia res semblant al cristall. Enmig de la desesperació va deixar anar un crit de ràbia ofuscat per no tenir cap solució, mentre cridà, alçà el cap i observà el sostre. Al mirar-lo amb deteniment el seu desconcert es va anar engrandint i un bri d’esperança apaivagà lentament el seu crit. La làmpada que il·luminava la sala era de ferro forjat i tot i que només tenia una bombeta, a sobre d’aquesta s’hi dibuixava un escut d’armes amb quatre seccions i al mig una petita pedra rectangular feta de cristall. Va posar-se dret d’un bot i arrossegà el moble més alt fins al centre perquè li fes d’escala. S’enfilà. Allí la tenia, incrustada en la làmpada d’una de les golfes. L’agafà després de varis intents de desancorar-la i s’assegué a sobre el moble per poder-la observar millor, exultant de felicitat, la va prémer per les puntes amb dos dits de la mà i allargà el braç per observar-la amb detall, per mirar a través del cristall. Apuntà el braç cap a la única finestra de les golfes i deixà que la llum travessés el mirall. No va passar res i sense pensar-s’ho gaire ve prémer el dissipador creient que podria anar per feina, i quan s'estava desintegrant, en aquell precís instant va poder exclamar:
-Merda!
El cristall es va quedar a les golfes incrustat de nou dins l’escut d’armes i el rastre del noi va desaparèixer a l’instant.
Pedro ha dit…
Atrapado en el tiempo.

Miré la hora en mi reloj, las siete y veinte de la tarde y la función empezaba a las ocho. La larga cola para la taquilla me hizo temer que para cuando me llegase el turno de comprar la entrada, se hubiesen agotado.
Las críticas que había leído en la prensa sobre la película eran buenas y como Bill Murray y Andy McDowell eran dos de los actores que más me gustaban en comedias, y el argumento basado en la idea de una persona atrapada en un bucle temporal sin fin me resultaba atractivo, allí estaba yo.
Y también ella. Justo delante mío, también sola, o al menos eso me pareció. No pude evitar la tentación de entablar conversación y lo hice de la manera más tonta que se me podía haber ocurrido.

-. Cuánta gente, ¿no?-. Y ella se giró. Verla de frente fue el flechazo más punzante que me habían clavado nunca. Sentí que me había enamorado en ese mismo instante.

-. Bastante-, me respondió con una sonrisa seca. Y me volvió a dar la espalda.

A las ocho menos diez minutos compraba mi localidad. Pedí la fila nueve, butaca diez. Había oído que ella había comprado la suya en la fila nueve, butaca doce.

Al sentarme a su lado la miré fingiendo cara de sorpresa y le dije: “¡Hey, hola otra vez!”, con mi más estúpida sonrisa de donjuán que nunca se come una rosca ligando. Ella me respondió con otra sonrisa igual a la de antes, acompañándola con un leve gesto de asentimiento con la cabeza. Ni una palabra.

La película tenía, de tanto en tanto, situaciones graciosas que llevaban a la risa de los espectadores: Bill tratando de conquistar a Andy tocando el piano; Bill bailando como el ganador del concurso de baile del salón del pueblo, o Bill siendo el hombre subastado por el que se habían hecho las mayores ofertas de dinero destinado a obras sociales por parte de las damas del bar, para ser su acompañante hasta el fin de la fiesta. Entonces yo aprovechaba para mirarla buscando algún gesto de complicidad en ella, pero no lo hubo. Sólo en un par de ocasiones cruzamos sonrisas con nuestras caras iluminadas por la luz de la pantalla. Yo no podía evitar mirarla de reojo durante toda la función y en cada mirada la veía más hermosa.

Maldije que la película no durara como mínimo tres horas más cuando una mañana de ese incontable número de mañanas en las que el despertador de Bill sonaba exactamente a las seis y un minuto volvió a sonar, pero a diferencia del resto de mañanas Andy estaba junto a él. Final meloso como el de la mayoría de comedias románticas de Hollywood en las que la solución al problema es el amor.
Ella salió antes de que se encendieran las luces de la sala.
Yo me quedé, como siempre, hasta que terminan de proyectarse los títulos de crédito.
Fui el último en salir del cine a la calle. En ese preciso momento miré la hora en mi reloj. Las siete y veinte de la tarde. Alcé la vista y otra vez allí estaba yo, la larga cola para la taquilla me hizo temer que para cuando me llegase el turno de comprar la entrada, se hubiesen agotado.

Sonia ha dit…
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Sonia ha dit…
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Sonia ha dit…
Atrapat en el temps.

No era massa bó relacionant-se amb la gent, preferia la solitud. Se sentia còmode amb ell mateix i els seus propis pensaments. No havia d'esforçar-se a ser amable amb ningú ni se sentia qüestionat o jutjat pel que deia o feia. Per això havia escollit aquella feina. Es tractava de vigilar i fer tasques de manteniment al Castell de Foix. La veritat és que el salari era precari però el treball no comportava gairabé res de responsabilitat i molt menys de manteniment. Havia de fer la guàrdia cada hora al voltant d'un castell mig derruit, tot i que era un bé cultural; i buit, excepte a l'época estival ón es feien rutes guiades per les escoles.
Així que quan el van trucar per anunciar-li que la feina era seva es va sentir l'home més solitari i més feliç del món.
Quan va entrar per primera vegada al Castell, es va quedar parat al vestíbul una llarga estona, va escoltar el silenci i li va semblar música celestial, va acaronar amb els rovells la pedra freda dels seus murs i se li va eritzar la pell, va respirar la humitat condensada allà dins i li va semblar que li oxigenava totes les cèl•lules del seu cos. Aquella pau li feia sentir com a casa. Se sentia afortunat. Després de fer les rondes i seguir totes les instruccions que li va gravar l'empresa a un arxiu d'audio enviant-li per whatsapp juntament amb la còpia del contracte, va recollir les claus que li havien deixat a la seva taquilla i va anar tancant algunes portes i alguns focus de llum. Per últim i abans d'acabar la jornada laboral, va inserir la contrasenya per connectar l'alarma. No perquè hagués res de valor, sino per evitar possibles actes vandàlics que malmessin aquelles runes patrimonials i històricament reconegudes per les institucions.
Just quan estava introduint el codi va sentir com si una corrent d'aire summament forta li arrossegués cap a les masmorres del castell i, de cop i volta, es va veure a si mateix, de nou, respirant l'aire humit, sentint la fredor dels murs i la pau del silenci. Un silenci que l'acompanyaria dia rera dia abans i després d'inserir la clau. Aquesta era el passi que havia aconseguit per quedar atrapat en aquell espai. Aquell castell del que se sentia amo i senyor i del que havia decidit, conscientment, no sortir mai. Quedar-se en aquell bucle temporal li oferia la possibilitat de gaudir de la felicitat que li era negada a la seva dimensió quotidiana.
Anni ha dit…
Me duele la cabeza. Bum Bum, será la maldita jaqueca. Bum Bum, martilleo en la sien. Bum Bum. Bum Bum. Bolígrafo en la mesa, hoja en blanco, mente en blanco, horas en blanco. Está anocheciendo y todavía no he comido nada. Quizás mañana venga la suerte. Se acerca la fecha de entrega, sigo incapaz de hilvanar una frase con tan siquiera un mísero sentido estético. Bum Bum.
Hoy es el mañana de ayer, he despertado temprano, todavía está oscuro. Bum Bum, tomo una ducha, desayuno fuerte por si la inspiración se presenta de pronto. Me siento en la silla con todas las ganas y toda la intención, impoluta la mesa, bolígrafo listo, hoja en blanco. Una hoja, dos minutos, tres horas, cuatro dias. Bum Bum. Oigo el inconfundible transistor de Carmela, miro por la ventana y la veo tendiendo la ropa, canta, seguro que su marido que es marino mercante está en casa. Espero, cada vez menos paciente, algún estímulo. Bum Bum. Pongo el folio en horizontal intentando destrabar el bloqueo. Bum Bum no hay reacción. Lo dejo.
Bum Bum, otro día y la misma página en blanco. Durante la cena Gonzalo me pregunta qué está ocurriendo, que en las pocas ocasiones en las que coincidimos estas semanas, dice, estoy más taciturna que de costumbre, si más es posible. Me cuesta confesarle lo que viene sucediendo y me propone ver una película después de cenar. ¡Bum Bum! pero éste es otro Bum Bum.
Gonzalo este mes tiene turno de tarde en el hospital así que desayunamos juntos y se marcha a ver a su madre como cada miércoles. Me encierro en el estudio. Bum Bum. Un metrónomo se ha afincado en mi cabeza mientras mi mente continua estéril.
Deben ser cerca de las doce, porque oigo el ruido de la vieja moto del cartero e instantes después llaman al telefonillo. Sabe que siempre estoy en casa y a menudo soy su primera opción para que le abran el portal, aunque le tengo dicho llame a la vecina del segundo, la que me cae mal y no le abro. Creo que hoy olvidé vestirme. Bum Bum.
Me levanto temprano y dejo a Gonzalo en la cama. Bum Bum, mi hoja en blanco espera en la mesa, destapo el bolígrafo, y el día se va desvelando a través de la ventana. Oigo ruido en la cocina y la puerta abrirse. Me trae un té y como de costumbre olvida que me gusta con azúcar. Me lo tomo tal cual no sea que la inspiración se presente mientras voy a la cocina.
Bum Bum, los vecinos celebran una fiesta, llevan trajinando mesas y sillas toda la mañana y han empezado a llegar los invitados. Suena música y sigue mi mala suerte porque enseguida percibo su predilección por el reguetón. Dudo si salir al portal y tocar el timbre para pedirles que bajen el volumen, no los conozco mucho ya que solo hace unos meses que se han instalado en el bloque. Bum Bum.
Ya no sé si me molesta y altera más la consabida hoja en blanco o la música del piso de al lado así que salgo a comprar algo para comer. Mientras espero para pagar en la cola de la caja, me entretengo con el móvil, acabo de recibir un mail recordándome que tengo próxima la fecha de entrega. Bum Bum. Guardo el teléfono en el bolsillo como si él fuera culpable de la noticia y chafardeo la cola de la caja de al lado. Un chico moreno guapísimo flirtea con la cajera. ¡Bum Bum!
Llego a casa y el ruido que llega de la fiesta es ensordecedor, con la peor de mis caras les toco el timbre y me abre la puerta el chico guapísimo que un rato antes flirteaba con la cajera del súper, me invita a entrar y le sigo. Bum Bum.
Por la mañana, me duele la cabeza, Bum Bum, no sé si es la jaqueca de nuevo, Bum Bum, el martilleo en la sien, el metrónomo que llena los vacíos donde no escribo, la resaca de ayer, el reloj de pared herencia de la abuela, el sonido de los latidos en el silencio de mi corazón, Bum Bum, o la hoja en blanco que me recuerda que no nací para esto y entonces llega Gonzalo con croissants y me cuenta sus historias del turno de noche mientras desayunamos. Bum Bum.
Y así es, atrapados en una hoja en blanco, o en el tiempo, o divagando por los Cerros de Úbeda o entre las verdades afiladas de Calamaro, uno nunca escapa. ¡Bum!

Entrades populars d'aquest blog

6° ENCUENTRO. RELATO DE HUMOR.

  Para el siguiente encuentro se ha determinado escribir un relato de humor. El formato es libre y de cualquier tipo de humor: blanco, negro, absurdo, verde, amarillo... Se ha de publicar en el blog, como fecha límite, el lunes cuatro de julio. Si no se plantea una alternativa, la cita es en la playa delante del hotel Taurus de Pineda, el miércoles seis de julio a las 20:00h. Al igual que en el anterior encuentro disfrutaremos de un picnic literario playero.

7° ENCUENTRO. LA PRIMERA PERSONA QUE VEAMOS AL SALIR DE CASA.

Ahí va... Un personaje, vamos a dibujar la vida o el contexto de alguien al que veremos solo durante un instante un lunes por la mañana. Hombre? Mujer? A dónde se dirige? O quizás esta regresando? Se la ve feliz o quizás va a trabajar resignada? Va sola o alguien la coge de la mano?  Lleva bolso con papeles? Una cartera? Come en el trabajo?... Puede ser que revise el WhatsApp a la vez que anda camino de la estación o lleva las llaves del coche en la mano? Recordad que se deberían publicar los escritos, como tarde, el próximo lunes 18, y que si no hay inconveniente alguno nos encontraremos el martes 19, en la playa frente al Taurus. Picnic literario . 

8° ENCUENTRO. UN RECUERDO DE MI INFANCIA CON OCHO AÑOS DE EDAD.

Para el siguiente encuentro se ha  propuesto escribir un relato en el que evocaremos un recuerdo que nos lleve a nuestra infancia, cuando teníamos ocho años de edad. En casa, en la escuela, con amigos o amigas, en un viaje, en un cumpleaños... Como siempre el formato es libre y debería publicarse en el blog, como tarde, el lunes 1 de agosto. El encuentro será el martes 2 de agosto, a las 20:00hs., en la playa y en la nueva ubicación.  Picnic literario/playero.